JACINT VERDAGUER

 

JACINT VERDAGUER:

 

Breu introducció sobre l’autor:

 

Va néixer a Folgueroles (osona) el 1845, als 11 anys va ingressar en el seminari de vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, l’any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis.

S’estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L’Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

Verdaguer va representar la consolidació de la renaixença literària en el camp de la poesia. Les característiques de la seva obra són plenament romàntiques:

–          Temperament idealista.

–          Atracció per la natura.

–          Concepció romàntica de la poesia.

–          Nacionalisme.

–          Enyoradís de mena.

 

Mètrica:

 

Rima: consonant ( ABAAB CDCCD EFEEF)

Versos: hendecasíl·labs, d’art major.

És un epíleg.

 

Interpretació del contingut:

 

El poema Los dos campanars explica la situació de enderrocament en que es troben els dos campanar situats a la muntanya del Canigó.

 

 El narrador es intern,ja que l’autor forma part dels diàlegs de la gent sobre els campanars que estan destruïts. En el poema trobem elements bàsicament religiósos ja que parla dels sants de l’església. Hi apareix el tòpic ubi sunt,on són, l’autor es demana per persones, fets, sensacions que ha viscut en el passat i que enyora en el present, és veu reflectit en les tres primeres estrofes, que recorda l’antiga esplendor i la bellesa d’una cosa humana desapareguda.

En el poema trobem una sèrie d’interrogacions retòriques que mostren l’exaltació del poeta per l’horror que sent amb el pas del temps a causa de la destrucció de llocs emblemàtics de la seva terra.

Hi ha elements rellevants de la nació que es manifesta en l’amor a la terra pròpia i en l’exaltació del passat de Catalunya.

 

-El poema comença eludin a diversos llocs relacionats amb la natura, fa una serie de preguntes retòriques. En aquestes preguntes es comença apreciar un sentiment d’enyorança, es pregunta que se n’ha fet de les valls, de l’escola de Jesucrist.. fa elució a diverses coses materials, naturals, i també humanes, com els monjos. Això dit fins ara es el que engloba a les dos primeres estrofes, la tercera segueix utilitzant el tòpic ubi sunt per anomenar diferents llocs i materials de valor com l’or. A la quarta estrofa fa un seguit de comparacions personificant elements materials amb sentiments humans. Segueix enomanant elements els quals veia abans de que tot fos derrocat i tan sols quedessin dos campanars, els quals els compara amb dos gegants d’una legió sagrada. Després ens parla de dos monjos els quals deixen el que per ells era la seva llar, entristits abans de marxar es giren per veure-ho per ultima vegada.

A continuació hi ha un diàleg entre el monestir de Sant Martí i el “seu germà” Sant Miguel de Cuixà, comença amb aquest últim fent-li una pregunta, per la seva veu metafòricament ja que es refereix al so de les campanes, el monestir li contesta que ja no té campanes, y en una exclamació d’enyorança per aquelles campanes pregunta qui se les podria tornar algun dia per fer el que feia amb elles. També en parla d’aquells monjos que se’n van anar aquella tarda plorant, girant-se fins a set cops per tornar-lo a veure, aquest monestir li pregunta al seu “germà”, el monestir de Sant Miguel de Cuixà, si ell que viu més avall els a vist algun cop des de aquell dia, però ell li contesta que tan sols veu miners i llauradors. Fa exclamacions de tristesa,per que al haver passat cent anys aquells monjos deurien estar morts (sota terra) i ells (els monestirs) damunt d’ells. Parla d’aquest segle que ha enterrat tans records en el seu oblit que ell (el segle) que els deu tant per la importància d’ells, els monestirs, ara els fa passar tristor i enyorança. També s’ha emportat les cendres del seu fundador Rià, i a convertit el que eren aspectes religiosos en establiments de camperols com estables. En l’estrofa catorze ens parla directament del que “sent” aquest monestir que només fa que plorar, sense esperança que li tornin el que tenia, sabent que tot allò que enyora no tornarà mai i a causa d’això s’esfonsar, i el seu germà, el de Cuixà, acompanyant-lo amb el sentiment li diu que cauran junts. Cuixà té nou-cents anys diu que la lluna s’estranya de trobar-lo dret, metafòricament ja que el monestir es molt antic. Quan s’enderroqui el del Canigó li farà companyia i diu que no els sabran reconèixer les generacions futures.Al final fa una mena de conclusió dient que el que un segle va fer l’altre ho va desfer però que el Canigó mai el tiraran a terra. Tot aquest diàleg engloba en una personificació, ja que ni el monestirs tenen sentiments, ni germans, ni poden parlar.

 

Figures retòriques:

 Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,———— epítet.

Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel———- enumeració.

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

aqueixes valls de salms i melodies———-pregunta retórica.

la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n’heu fet , oh valls!, de l’asceteri,

escola de l’amor de Jesucrist?————– preguntes retòriques.

On és, oh soledat!, lo teu salteri?

anàfora

On tos rengles de monjos, presbiteri,

que, com un cos sens ànima, estàs trist?——— preguntes retòriques.

D’Ursèol a on és lo Dormitori?

La celda abacial del gran Garí?

On és de Romualdo l’oratori,——– enumeració.

los palis i retaules, l’ori evori

que entretallà ha mil anys cisell diví?———– pregunta retòrica.

Los càntics i les llums s’esmortuïren;

la rosa s’esfullà com lo roser;—— comparació.

Los himnes sants en l’arpa s’adormiren——— personificació

com verderoles que en llur niu moriren

quan lo bosc les oïa més a pler.———- personificació.

 

Dels romàntics altars no en queda rastre,——— epítet.

del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d’alabastre

i s’apagà sa llàntia, com un astre——— comparació.

que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada—– hipèrbole.

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l’encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l’enderroc de sos altars.

 

Són dues formidables sentinelles——-metàfora.

que en lo Conflent posà l’eternitat;

semblen garrics los roures al peu d’elles;——– comparació-

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

 

Una nit fosca al seu germà parlava—— epítet.

lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?——-metàfora

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la teva entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

 

-Campanes ja no tinc- li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.———– personificació.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria;——– paralelisme.

per tocar a morts pels monjos i per mi.

 

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!——- repetició.

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure’m se giraren;———-hipèrbaton.

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?

 

-No! Pel camí de Codalet i Prada——————— exageració.

sols minaires i llauradors:

diu que torna a son arbre la niuada,

mes ai!, la que deixà nostra brancada——— personificació.

no hi cantarà mai més dolces amors.

 

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;———— repetició.

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que ens deu tant ara ens aterra, ——– personificació.

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se’ns ven.———–polisínteton.

 

-Ai!, ell ventà les cendres venerables————exageració o hipérbole, epítet.

del comte de Rià, mon fundador;

convertí mes capelles en estables,

i desniuats los àngels pels diables——–antítesis.

en eixos cims ploraren de tristor.——–personificació.

 

I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes ai!, sens esperança de conhort,———exageración o hipérbole.

puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,——-asínteton.

rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

 

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-

Jo altre cloquer tenia al meu costat;—- hipérbaton.

rival dels puigs, alçava l’ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta, ——–epítet.

estrafeia el clarí o la tempestat.——–antítesis.

 

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,——– anáfora.

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,———-comparació.

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.

 

Abans de gaire ma deforme ossada—-hipèrbaton.

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més i a la vesprada,—————- personificació.

quan visita la lluna l’encontrada,

tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

 

Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures——————— epítet.

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures——-exageració o hipérbole.

on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

 

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;——– personificació.

mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l’heurera conversaven,——-personificació.

amb l’estrella del dia el rossinyol.———-asínteton.

 

Somrigué la muntanya engallardida—————- comparació.

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà’s com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida——————-epítet.

blanca esbandí com taronger novell.———– comparación.

 

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra——————- personificació.

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra———— enumeració.

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l’altívol Pirineu.

 

Opinió personal:

Aquest poema té un valor sentimental inmens el qual està reflectit en cada vers, els cops que es pregunta on són tantes parts que formaven aquell monestir, la natura que l’envoltava el so d’aquelles campanes… on a quedat tot allò? Aquest és el tema principal que hem observat amb més intensitat, i el sentiment d’enyorança és el que engloba tot al procés al llarg del poema, tot el que parlen entre ells els dos monestirs és el que Jacint va poder sentir al veure quedar només dos campanars d’aquell monestir, el sentiment de compassió és reflectit en l’altre monestir, personalment és un poema grandiós en quan a transmissióde sentiments i això ens ha agradat, per que em pogut «entendre» o posar-nos una mica en la pell de Jacint Verdaguer al escriure aquest poema ho deuria fer amb un estat de tristesa i enyorança.